S'han trobat 501 resultats per viatgers de la gran anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaRere l'ombra del lleopard de les neus
"El lleopard de les neus és un felí tan cautelós i esmunyedís que la seva invisibilitat sembla cosa de màgia". És l'opinió expressada pel naturalista i novel·lista, Peter Matthiessen, després d'anys de perseguir l'ombra del gran gat per les muntanyes d'arreu del món. El pelatge d'aquest bell animal, és tant mimètic, que el fa pràcticament invisible a la mirada dels humans. Una protecció immillorable que li ha garantit la seva supervivència. Durant molts anys, el també naturalista i biòleg, Miquel Rafa, ha seguit el rastre de l'esquiva pantera, per les muntanyes del Ladakh, el Petit Tibet, a l'oest de l'Índia. I no s'ha pogut sostreure a la idea d'estar seguint un fantasma. "Tenies la sensació d'estar perseguint un mite". Rere l'ombra del lleopard de les neus, amb Miquel Rafa.
Acompanya'ns a "Els viatgers de la Gran Anaconda".
Els viatgers de la Gran AnacondaEl desert de Taklamakan
Corria la llegenda, al segle XIX, que hi havia unes veus al desert del Takla Makan, que et parlaven, sobretot de nit, com si fossin de gent molt propera a tu. I quan sorties a buscar de qui eren i d'on venien, et perdies en la foscor i ningú tornava a saber mai més res de tu. Takla Makan vol dir "lloc sense retorn". Un nom que no convida gaire a perdre's en aquest gran desert de l'Àsia Central, ja sigui pels "cants de sirena" o bé pels seus prop de tres-cents mil quilòmetres quadrats de dunes. Un autèntic mar de sorra encerclat per les Muntanyes Celestials, el Karakorum i el Pamir; i carregat de llegendes i de mites. De ciutats abandonades que el desert ha engolit i enterrat per sempre més. Quan hi va passar Marco Polo, era la porta d'entrada a la Ruta de la Seda xinesa, que arribava fins a Xi'an. Però també era una terra incògnita, un blanc als mapes que molts aventurers i exploradors van intentar omplir després. En Xavier Moret, n'ha seguit la traça.... pel Takla Makan.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls viatgers de la Gran Anaconda: Varsòvia
- Els viatgers de la Gran Anaconda
L'única grafitera de Tunísia amb hijab que pinta contra el terrorisme
La periodista Marta Ballesta volia saber una mica que hi havia escrit a les parets de Tunísia. Quina era l'expressió artística als murs de pobles i ciutats. Al capdavall, els murs són un termòmetre de les llibertats dels pobles. Allà s'hi reflecteix tot. A l'Egipte de la post Primavera àrab, per exemple, l'art urbà va ser l'art de la Revolució. A la Tunísia colpejada pel terrorisme jihadista anti occidental, els murs també es queixen. Queixes sorgides de la mà de Ouméma Bouassida, l'única grafitera de Tunísia amb hijab. Pinto contra el terrorisme, diu, però no només l'evident, sinó contra aquell terrorisme més subtil, el que colpeja dia a dia la població sense permetre que es desenvolupi. Marta Ballesta ha viatjat a Tunísia per prendre el pols de l'art urbà.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda. 
Els viatgers de la Gran AnacondaEl gel del Pol nord te el color del cel: blau. Si no hi ha núvols...
Les ones blavoses de la llum solar tenen més energia que no pas les grogues o les vermelles, per això queden impreses en el gel polar. A mesura que avançava, en Jordi Canal Soler se n'adonava que un viatge al Pol no és ben bé un viatge al blanc, sinó a una mena de desert glaçat de colors, perquè el glaç pateix transformacions constants. No només del color o de la textura, sinó també de les formes. Per això el camí al Pol nord no és un camí recte, sinó de ziga-zagues constants per anar trobant els passos més segurs entre esquerdes i canals d'aigua. Vaja, que el Pol estava molt més lluny del que en Jordi Canal Soler s'esperava.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaXipre, una illa on hi ha arrelat una cultura barreja d'Hel·lenisme i d'Orient
Allà va néixer Afrodita, diuen. A les roques de Petra tou Rumiu, escampades enmig del cristall blau del mar, a Xipre. Una illa amb el contorn de guitarra Stratocaster, amb el permís dels que hi veuen la forma d'un llangardaix. Potser per això d'aquesta illa n'han sortit algunes de les notes més vibrants de la història del Mediterrani. Durant segles, Xipre va servir de cuirassat pels cristians enfront d'una terra que no era massa amiga. L'illa ha estat grega, turca, britànica. Hi han passat fenicis, romans, venecians i genovesos... per això hi ha arrelat una cultura barreja d'Hel·lenisme i d'Orient. Tothom hi ha deixat la seva empremta, ja sigui en les pedres o en la manera de fer. També el viatger i periodista, Xavier Moret.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl delta de l'Okavango a Botswana
Per terra, per mar i per aire, és així com s'ha de veure tanta bellesa i tants kilòmetres d'extensió sense ni una petjada humana. En Xavier Surinyach es va fascinar a l'Àfrica i aquesta és la nostra guia de viatge.
Un dels moments màgics dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl Delta de l'Okavango, amb avioneta
Els elefants ploren els seus morts. Hi ha lleopards pescadors i lleons nadadors. La natura sempre t'ofereix visions úniques i inesperades. Això ho sap prou bé Xavier Surinyach, que el primer cop que va sobrevolar el Delta de l'Okavango, amb avioneta, no va poder contenir l'emoció. Contemplar tanta bellesa va fer sobreeixir de llàgrimes els seus ulls. El paisatge era un tapís de tons torrats, marronosos, vermells, verds, grocs o blaus. L'Okavango és un riu que desapareix engolit pel desert del Kalahari. Per això forma un immens delta interior a Botswana, un dels més grans d'Àfrica amb el Sud, format pel Nil al Sudan del Sud i el Delta interior del Níger a Mali. Sobrevolar-lo és la millor forma d'abastar la seva bellesa i la seva extensió.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaNova Caledònia, refugi de navegants a "5 anys sense mitjons"
Era el final de la lluita contra el vent i el mar. La fi de dies durs, de nits inacabables on les petites trencadisses van fer la vida un xic desesperant i angoixant... la fi de dies grisos on el principal protagonista era l'udol del vent i els esquitxos de sal a la cara. La Laura i en Joan Antoni havien arribat a Nova Caledònia, refugi de navegants durant l'època en que els ciclons fuetegen aquestes latituds sense pietat. Estarien arrecerats durant mesos en una col·lectivitat "sui-generis". Almenys així és tal com l'Estat francès designa oficialment aquest país de l'Oceà Pacífic. El Talula havia ancorat ja en alguna badia perduda de la Gran Terre, illa de la Melanèsia, amb el cor de níquel.
Acompanya'ns al ventre canoa dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaL'Iran un país que s'hi pot viatjar sol, sense por; ells volen que la gent els conegui
El mocador o hijab de les noies i adolescents iranianes cada cop està més enrere. Sovint fins i tot cau, i no hi ha cap pressa per tornar-lo a posar a lloc. És el que ha constatat la viatgera i escriptora Ana María Briongos en la seva darrera estada a l'Iran. Quan celebren alguna cosa, per exemple a Teheran, les noies surten dels cotxes i canten i ballen i es treuen els mocadors i després se'ls tornen a posar. I no passa res. Les patrulles de la moral no es veuen gaire. El món iranià ha canviat bastant i no hi ha marxa enrere. Com el món dels hmong, que ens descriu Josep Maria Romero en les seves "Cròniques orientals".
Tot això a "Els viatgers de la Gran Anaconda". Ens mirem el món amb les orelles.
Els viatgers de la Gran AnacondaEl tast dels viatgers de la Gran Anaconda: obrir-se al món a l'Iran arrossegant el hijab
El mocador o hijab de les noies i adolescents iranianes cada cop està més enrere. Sovint, fins i tot cau, i no hi ha cap pressa per tornar-lo a posar a lloc. És el que ha constatat la viatgera i escriptora Ana María Briongos en la seva darrera estada a l'Iran. Quan celebren alguna cosa, per exemple a Teheran, les noies, surten dels cotxes i canten i ballen i es treuen els mocadors i després se'ls tornen a posar. I no passa res. Les patrulles de la moral no es veuen gaire. El món iranià ha canviat bastant i no hi ha marxa enrere. Els iranians, i sobretot les iranianes, s'espavilen. Fins i tot fabriquen avions. Però no parlarem de la indústria. Aquest cop es tractava de fer un viatge, creuant els deserts de sal i de sorra, fins a Mashad, la gran ciutat del nord. És el darrer viatge d'Ana María Briongos.
Els viatgers de la Gran AnacondaLa selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo i Bali amb el viatger en marxa
Fa 20 anys no hi havia ciutats i en fa 15 ni tant sols carreteres. La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo, és el jardí del biòleg, Bernat Ripoll des de fa una dècada. En aquesta selva d'arbres com catedrals, els gibons semblen pèndols que salten de copa en copa. Encara que no sempre son visibles. Llavors els crits i els cants son els que aporten tota la informació sobre les conductes, les estructures dels grups o fins i tot l'estat de salut dels seus membres. A la selva, encegat per la frondositat de la verdor, és més important el so que la vista. Per això moltes coses pots no veure-les mai. Cal veure-les amb les orelles. Com el Bali que ens relata Josep Maria Romero, que ja no és el Bali d'ara, o les ciutats antigues recent descobertes a Cambodja.
Tot això a "Els viatgers de la Gran Anaconda"
Els viatgers de la Gran AnacondaEl tast dels viatgers de la Gran Anaconda: La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo
Fa 20 anys no hi havia ciutats i en fa 15 ni tant sols carreteres. La selva de Sabangau, a l'illa indonèsia de Borneo, és el jardí del biòleg, Bernat Ripoll des de fa una dècada. En aquesta selva d'arbres com catedrals, els gibons semblen pèndols que salten de copa en copa. Encara que no sempre son visibles. Llavors els crits i els cants son els que aporten tota la informació sobre les conductes, les estructures dels grups o fins i tot l'estat de salut dels seus membres. A la selva, encegat per la frondositat de la verdor, és més important el so que la vista. Per això moltes coses pots no veure-les mai. Excepte la mirada dels orangutans que no pots defugir. A vegades tant profunda i sàvia, confessa en Bernat, que els científics que viuen a prop seu, els posen noms de personatges cèlebres per identificar-los. Vet aquí doncs en Darwin o Einstein saltant d'arbre en arbre a la selva de Sabangau, a Borneo.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls llocs màgics de la Maria Rubert de Ventós a Nova York.
Qui no ha experimentat mai en el decurs d'un viatge un "moment màgic" o ha descobert un "lloc encantador"? Quan menys t'ho esperes i en el lloc més insospitat, perceps, vius el viatge en tota la seva intensitat.
Aquesta és la "guia" de llocs i moments màgics dels Viatgers de la Gran Anaconda.
Els viatgers de la Gran AnacondaEls viatgers de la Gran Anaconda: Venècia, encisadora pel que mostra, misteriosa pel que amaga
Venècia és com un ball de màscares: encisadora pel que mostra, misteriosa pel que amaga. Una ciutat feta a l'inrevés. Un centenar de bocins de terra escampats per un aiguamoll en van ser els fonaments. Una nebulosa de petites comunitats, la vida. L'entramat de ponts i canals que la connecten, les artèries que la mantenen viva. Són moltes les facetes amb què apareix al llarg de la història: portuària i pescadora; imperi marítim i potència econòmica mundial. Sereníssima República, en el zenit d'esplendor i refinament final. Després, la decadència. La humitat i el salnitre escrostonen avui el tortuós laberint venecià. Murs que no només traspuen regalims d'aigua, sinó nostàlgia i malenconia. Testimonis muts d'amors insatisfets i tragèdies inconfessables; de somriures i de llàgrimes. Venècia, en si mateixa, és una màscara.
I a més, ens endinsarem en el món de la pedra seca i naufragarem en una altre illa remota, l'Illa Macquaire, Austràlia, Oceà Pacífic.